Glossa dedicada a l'Enric Serra i Mayà, per Mn. Jesús Huguet, durant el lliurament del premi Signum

Podríem dir que l’Enric té un ADN altruista. La millor base per a un seguidor d’Aquell que ha estat definit com un home pels altres. Per això no és estrany que ja de petit l’Enric volgués ser missioner.
No va ser missioner, però la vida el va portar pels camins de la restauració, l’exercici de la primera obra de misericòrdia de donar menjar al qui té fam. I a fe que l’Enric en va donar més de quatre, de plats de franc a gent necessitada. Costa Brava, Solsona (on va conèixer la Montserrat i s’hi va casar), La Seu i altra volta Solsona, va ser el seu itinerari de restaurador. Però encara que nascut a Sant Julià de Lòria (Andorra), com no es cansa de proclamar, a ell no el toqueu de Solsona. Solsona és la seva ciutat, que porta al cor. Per a molts serà sempre l’Enric del Sant Roc.
Fins i tot en aquesta vessant professional de la seva vida no va oblidar mai el seu esperit altruista. Amb delicadesa donava ocupació a nois que difícilment l’haurien trobada en un altre lloc. Servia el menjar, en algun cas durant anys, a persones necessitades, donava aixopluc a aquelles que no en trobaven.
Però el seu altruisme, l’Enric l’ha projectat, successivament, sobretot en el camp polític i en el social. En els dos camps el seu treball ha assolit una significació rellevant.

1. Projecció política
Doncs sí, en una primera època, a l’Enric li va semblar que aquesta projecció altruista la podia desplegar en la política. Ara que tots n’estem tant desenganyats, ens pot semblar una mica estrany. Però recordeu els idealismes que va despertar en tots nosaltres la democràcia!
Però, i aquest fou el seu gran pecat, que alguns encara no li han perdonat, com a polític, va militar en el PP. Va escollir aquest partit, perquè li va semblar que era el que millor podia defensar els seus valors ètics i religiosos. Però el va escollir sobretot, per les amistats que, per circumstàncies de la vida, va anar teixint amb gent representativa del partit, cosa que li va fer pensar que seria des d’aquest partit des d’on podria desplegar millor la seva acció benefactora.
L’Enric va entrar en la política de la mà de l’alcalde Viola, que sentia un afecte especial per Solsona. Amb ell van aixecar l’Hotel Gran Sol, obra magnificent en el seu temps, que gairebé resultava excessiva per Solsona. A les pistes de l’Hotel va fundar el Club Tennis Solsona, en el qual excel.lirien diversos jugadors solsonins, començant pel seu fill Enric. És també d’aleshores que l’Enric ha anat patrocinant durant molt de temps el triangular de futbol.
Tanmateix, tot i la seva innegable bona voluntat, la seva militància al PP, en aquell temps de virulència política i d’eufòria catalanista, va ser tant per a ell com per a la seva família una font d’amargors. Potser és que tots plegats no havíem après a ser prou demòcrates, que vol dir respectuosos. Però mai ningú no el podrà acusar d’haver-se servit de la política en benefici propi. La seva única aspiració i satisfacció i, si voleu, dieu-ne vanitat, era fer bé a la gent i a la ciutat. Tots podem recordar encara el seu últim míting amb motiu de la penúltima campanya electoral municipal al Cine París. Se’l va poder acusar d’ingenu, d’idealista (alguns deien que havia fet un sermó de capellà), però ningú no el va poder acusar de falta de transparència, lleialtat i magnanimitat, virtuts més aviat impròpies d’un polític.

2. Projecció social
Com no podia ser menys, l’Enric va acabar desencisant-se de la política. La va abandonar com aquell que s’allibera d’un mal somni. Potser tampoc no era el seu millor lloc. Però el desengany de la política li va obrir les portes a un altre camp, realment el seu, molt més apropiat per a poder-hi desenvolupar la seva innata vocació altruista i que li reportaria molts més afanys, però també moltes més satisfaccions.

a) La lluita per la metadona
L’ocasió va ser una circumstància dolorosa: la drogodependència del seu fill Enric, l’Enriquet. Per un rosari de circumstàncies desafortunades l’Enriquet havia caigut en la droga. Un calvari per a qualsevol família. Però la seva família no va estalviar despeses i sacrificis, fins a aconseguir que se’n sortís. L’Enriquet, però, necessitava el subministrament de la metadona per a la plena recuperació. Cada setmana l’Enriquet i tots els solsonins que compartien la seva situació havien de desplaçar-se, acompanyats d’un familiar, a Berga, Manresa o Terrassa. A part de les molèsties, l’Enric ho sentia en l’ànima com una prova de la discriminació que sofrien el seu fill i la resta de toxicòmans. Li van dir que no calia que ho intentés, que no ho aconseguiria pas. Però no comptaven amb una altra qualitat de l’Enric, que és la tenacitat. Sota les seves maneres suaus, amaga una tenacitat de ferro. Va remoure cels i terra, va recórrer a totes les instàncies possibles fins que ho va aconseguir. Aquesta va ser la seva primera lluita social i la seva primera gran victòria. Avui tots els drogodependents poden acudir amb la màxima discrecció i naturalitat al Centre Sanitari a recollir la seva dosi setmanal de metadona, sense que mai no s’hagi enregistrat el més petit incident.

b) El Sol del Solsonès
Però hi havia encara un problema més profund. Tothom sap que aquesta classe de malalts -malalts mentals i drogodependents- són malalts problemàtics, que necessiten molta, molta paciència i suport per part dels seus familiars. Molts d’aquests problemes, els més difícils, la família de l’Enric ja els havia superat, però coneixia d’altres famílies que sabia que s’ho passaven molt malament i que sovint no sabien on acudir.
L’Enric va començar a reunir-se a casa seva amb unes poques d’aquestes famílies, per compartir els seus problemes i ajudar-se mútuament. Aquestes humils reunions serien el germen del Sol del Solsonès.
Per altra banda, tant a ell com a les altres famílies, els feia sofrir sobretot el gran problema d’aquests malalts, el de la marginació social. Tant dels malalts mentals com dels drogodependents, que ell, amb molt d’encert, sempre es va negar a separar. Perquè les toxicomanies són també malalties mentals i comporten moltes tares mentals. Per consegüent, tant la necessitat d’un suport a les famílies com la d’obrir camins a la integració social d’aquests malalts van fer veure a l’Enric la conveniència d’un centre que, a la mida de les possibilitats, hi pogués donar resposta.
Hi havia antecedents. Hi havia la idea d’obrir a Manresa un gran centre de salut mental per a tota la Catalunya Central, que portaria el nom de MOSAIC. Però l’Enric somniava en un centre propi del Solsonès, ben pròxim als malalts i a les seves famílies.
Val a dir que en aquest procés inicial va ser decisiva l’aportació del Dr. Antoni Fernández.
Els inicis van ser tan difícils com vulgueu. Es partia de zero, sense cap mena de recursos. Calia buscar local, proveir-lo d’un mínim de mobiliari i de mitjans, recollir diners per al seu funcionament i manteniment. Es tractava realment d’una empresa impossible, si no hagués estat altra vegada per la incommensurable tenacitat de l’Enric, que va tornar a remoure cels i terra i no es va avergonyir d’anar a captar a qualsevol porta que se li posés al pas.
A l’arrencada va trobar suport també al Rotary Club, del qual forma part destacada l’Enric i que els primers temps va adoptar com a objectiu principal de la seva acció de promoció humana el Sol del Solsonès i va ajudar a organitzar, entre altres coses, un campionat de golf i una exposició de pintures per recaptar diners. El dia de la subhasta tots vam quedar sorpresos de la rapidesa amb què marxaven els quadres, fossin cars fossin barats. Fins que vam poder descobrir que la major part se’ls emportava l’Enric (amb quin diner no ho sabrem mai) i encara avui els podeu veure penjats al local del Sol del Solsonès.
Ara el Sol del Solsonès és una joiosa realitat. El seu nom complet és “El Sol del Solsonès, Associació de familiars de malalts mentals i drogodependents”. Té habitualment de 40 a 50 usuaris i compta amb 230 socis. Tres dies a la setmana s’hi ajunten malalts del Cardener. A més de l’acollida en el centre i el treball d’animació, l’Associació presta tota mena de serveis i assessorament tant als malalts com als familiars. Per dur a terme aquesta labor el Centre compta amb set professionals: dos monitors, una educadora social, una psicòloga, una tècnica, una administrativa i una coordinadora.
Per altra banda, l’Associació del Sol del Solsonès s’ha institucionalitzat degudament. Té reconeixement jurídic. Depèn del Departament d’Acció Social i Ciutadania de Lleida (ICASS), d’on rep la major part dels ingressos, si bé insuficients. A part dels ingressos propis (socis, activitats, loteria...), col.laboren l’Ajuntament de Solsona i el Consell Comarcal del Solsonès i alguns comerços de la ciutat. Com també els ajuntaments de Sant Llorenç, Cardona i altres.
En un altre nivell, el Sol del Solsonès està associat a la FECAFAM: Federació d’Associacions de Famílies de malalts mentals. D’ella rep principalment suport moral, formació i assessorament.

c) El Club Estel del Solsonès
Últimament l’Enric ha dedicat part dels seus esforços al redreçament del Club de Jubilats Estel, que passava per hores baixes. Amb la col.laboració dels responsables del Club, en poc temps ha aconseguit donar-li un nou impuls. Amb la seva animació, el Club ha multiplicat socis, iniciatives i activitats i és més viu que mai.

3. Amb el suport de la família
Diuen que darrera un gran home hi sol haver una gran dona. En el cas de l’Enric, aquesta dona és la Montserrat. Des de jovenets van començar a treballar junts i des d’aleshores es pot dir que no han deixat de fer-ho. La Montse tenia 15 anys quan es van casar. Van tenir tres fills: L’Enric, el Lluís i la Mònica. A causa del treball del pare, ella va ser la que va haver de portar en gran part el pes de la seva educació, si bé ja hem vist de quina manera en els moments difícils el pare va saber lluitar per ells. Si el pare pecava d’impetuós i autoritari, ella sabia posar-hi la comprensió i la dolcesa. D’una manera semblant en el treball, si l’Enric, pel seu caracter emprenedor, hi portava la iniciativa ella hi posava la seva col.laboració pacient i sostinguda. Però, quan van haver de deixar el Gran Sol i tornar al Sant Roc, a la Montse no li va faltar tampoc decisió per a fer-se càrrec del Merendero de Navès.
L’acte d’avui s’hauria hagut de celebrar el divendres, 19 de desembre. Però l’Enric estava ingressat, tot just acabat de sofrir una perillosa operació. Un tràngol que l’Enric va afrontar amb gran serenor, ni en el neguit de l’espera no va deixar de fer res del que li era habitual. No cal dir que, com en altres moments difícils, tant la Montse com els seus fills van estar, més que mai, al seu costat. Avui, gràcies a Déu, podem dir que l’Enric està plenament recuperat. No cal dir com ens n’alegrem. Ens alegrem per l’atorgament del Premi Signum a l’Enric, però ens alegrem sobretot per la seva salut. Esperem encara molt d’ell.