Primera Trobada de Responsables de Juntes Directives de Salut Mental i Demències de les terres de Lleida

El passat 21 de juny es va celebrar a Solsona la Primera Trobada de responsables de Juntes Directives de Salut Mental i Demències de les terres de Lleida que va tenir com a seu acollidora el Sol del Solsonès. Hi van participar responsables de les associacions de Balaguer, Berga, Cervera, Lleida, Mollerussa, la Seu d’Urgell i Solsona. En primer lloc van visitar les instal•lacions del Sol del Solsonès i després ens dirigírem a la Sala Gòtica del Consell Comarcal, on el vicepresident del Consell Comarcal del Solsonès, Albert Muntada, ens va donar la benvinguda amb paraules de recolzament dirigides als que estan al costat de la salut mental. Allí cada associació va manifestar quines eren les seves mancances i inquietuds, amenaces i debilitats. Es tractaren temes d’inserció laboral, de residències, de pensions no contributives, d’associacions d’usuaris, de manca de recursos econòmics, etc. Tot plegat fou una experiència molt positiva que es va acordar mantenir-la en continuïtat, amb una trobada anual, com a mínim.

 

ACTA de la Primera Trobada de Responsables de Juntes Directives de Salut Mental i Demències de les terres de Lleida

Assistents: Enric Serra, Joan Clos, Trini Esteve, Josep Segarra, Jaume Silvestre, Rosa Castellví, Julia Cifuentes, Marta Domènech, Consol Bosch, Anselmo Segarra, Rosa Mª Masot, Josepa Caelles, Miquel Solé, Carme Laina, Josep A. Lavin, Josep Ramells, Luís Closa, Nohemi Ferrera, Montse Simon

El passat dissabte 21 de juny de 2008 es va celebrar a la vila de Solsona la Primera Trobada de responsables de Juntes Directives de Salut Mental i Demències de les terres de Lleida a la qual assistiren representants de les Juntes de Balaguer, Berga, Cervera, Lleida, Mollerussa, la Seu d’Urgell i Solsona amb l’objectiu de debatre els principals problemes amb els què es troben aquest tipus d’associacions, les mancances i debilitats que aquestes tenen.

La Jornada va començar a les 11 del matí en què els assistents foren rebuts al Sol del Solsonès on se’ls va oferir un esmorzar. Seguidament, els assistents es dirigiren a la Sala Gòtica del Consell Comarcal, tot fent un passeig per l’entranyable nucli antic de la ciutat de Solsona.

Una vegada tots al Consell comarcal es va formar la taula, presidida pel president del Sol, Enric Serra, el qual va obrir l’acte amb una breu salutació, presentació dels membres de la taula i agraïment a tots els assistents; seguidament el vicepresident del Consell Comarcal, Albert Muntada, va donar la benvinguda a tots els assistents i va encoratjar-los a seguir treballant per la Salut Mental. Acte seguit es va nomenar la secretària d’acta, la Montse Simon, educadora social del Sol del Solsonès, la qual va explicar el funcionament del Club Social del Sol del Solsonès i va remarcar les principals mancances amb què aquesta entitat es troba: en primer lloc va remarcar la manca de recursos tant econòmics com humans, donat el fet que no hi ha gaires professionals especialitzats en salut mental. Una altra de les debilitats que es ressaltaren fou el perfil del col•lectiu amb què es treballa, els quals presenten una problemàtica social, per tots ben coneguda, manca de motivació i una marcada inestabilitat que, de vegades, entorpeix el bon funcionament de les activitats que per a ells es preparen. També es va parlar de la falta d’un disseny de protocol d’actuació a nivell d’urgències en què, moltes vegades, en els casos d’ingressos, s’actua formant aldarulls que no són bons ni per la família ni pels afectats directament d’emfermetat mental; es va parlar del pes que suposa una malaltia mental per als cuidadors, és a dir, per a les famílies, que, a part de trobar-se amb la problemàtica de l’emfermetat mental, es troben també, sovint, amb dificultats de tipus econòmic, ja que les pensions que reben els afectats per malaltia mental són minses i la dedicació que les famílies han de tenir envers aquests afectats és total.

A partir d’aquí, es va nomenar al moderador del debat, que fou el sr. Enric Serra, el qual va encetar la discussió posant sobre la taula la problemàtica amb què es troben els cuidadors de persones amb trastorn mental sever, que la majoria dels casos són els familiars directes i, que en el 90% de les situacions són les mares les que porten aquesta gran càrrega. A aquest tema va afegir que, les mares, sempre preocupant-se per la família, no acaben preocupant-se per elles mateixes i moltes vegades acaben pitjor que els esmentats fills afectats d’alguna malaltia mental. Aquestes mares, “quina compensació tenen?” es preguntava el sr. Enric.

L’Enric continua dient que és des de l’any 1985 cap aquí és quan s’ha començat a parlar de temes de Salut Mental, però que el que fa falta ara és remarcar el sofriment de les famílies.

Parla també de les pensions no contributives, insuficients per una bona qualitat de vida dels usuaris. Seguint amb els recursos remarca que la llei de dependència només contempla els casos que sobrepassen un 50% de discapacitat, quan, parlant-se de persones afectades de malaltia mental, necessiten constant supervisió. No hi ha residències per aquest col•lectiu de persones afectades per algun tipus de trastorn mental.

Una altra de les crítiques que llança l’Enric Serra és les grans mobilitzacions de seguretat que es fan en cas d’un ingrés de salut mental, “rep més persecució un malalt de salut mental que un assassí” apunta.

A aquesta darrera aportació del sr. Enric, el mossèn Joan Clos, vicari judicial, apunta que les seves vivències en els temes de salut mental es resumeixen a les que viu a la cúria i arran de la seva implicació com a membre de la Junta Directiva del Sol del Solsonès.
Intervé el sr. Josep Segarra, president de l’associació de Ponent, dient que l’aportació que fa l’Església / el bisbat és un dels esforços que des de les associacions també es persegueixen. Apunta que el prejudici social i l’estigma que es té sobre temes de Salut mental es deu, sovint, a la falta de recursos d’aquest col•lectiu i que a lluitar contra aquest tema, el bisbat hi té un paper decisiu.

Continua dient que des d’associacions com la que ell presideix es busca la manera de millorar; es busca que desapareguin els ingressos forçosos contra la dignitat de les persones, eliminant mètodes tan bruscos i desagradables com poden arribar a ser la contenció física. També s’intenta establir com a mètode el seguiment a domicili dels afectats de malaltia mental, un seguiment més personal, perquè quan la persona entri en crisi no es necessitin les forces de seguretat armades (cosa que sempre et trobes en un ingrés, a les forces de seguretat armades, quan han de tractar amb una persona que està malalta i no pas amb cap criminal) sinó un equip integrat pels professionals amb competència i els familiars, per tractar aquells casos que puguin ser més difícils. Continua dient que, en aquests casos, hi podem intervenir de manera propera, que si es fa bé no és necessari fer-hi intervenir les forces d’ordre públic ni els jutjats, en la majoria dels casos. Així doncs, el sr. Josep Segarra apunta per la contenció per mitjà de les bones formes en comptes de per la contenció física, que s’utilitza massa sovint.

Aquí, intervé la Rosa Castellví, presidenta de l’associació Família i Salut Mental de la Seu d’Urgell, comentat els tres casos d’ingressos judicials que ha viscut pròxims a ella, els quals, diu, han estat molt correctes, gens agressius i molt eficaços. Amb la qual cosa ens fa adonar que, algunes vegades, l’ingrès judicial és necessari, només cal saber-lo portar adequadament.

Parla la sra. Marta Domènech, presidenta de l’associació Salut Mental Ondara Sió presentant una nova inquietud: el món laboral. Considera que si ja per les persones que “estan bé”, aquest món, actualment, no és res fàcil, les persones que tenen algun tipus de trastorn mental, que no poden aguantar horaris de 8 hores i que tenen l’estigma de per la seva condició d’afectats d’una malaltia mental, això encara els resulta molt més complicat. Parla també de les pensions no contributives que, a més de que costa molt que els hi donin, quan les donen, aquestes són molt limitades. Considera que des de la FECAFAM es podria proposar una legislació especial per a persones afectades d’algun trastorn de salut mental que els permetés fer 2 hores en algun lloc. Aquesta és una inquietud compartida per la resta d’associacions.

Escoltem ara al sr. Josep Ramells, gerent de l’associació de Balaguer, que fa una aportació pel que fa al tema laboral; comenta que a Lleida hi ha algun programa d’inserció laboral i seguiment, troba que és una via, però que ens falta suport. A Lleida aquests programes d’inserció laboral comencen amb l’ajuda de l’Obra Social de la Caixa que procura un tècnic per a encarregar-se de la tasca d’inserir laboralment aquells afectats d’algun trastorn mental que ho sol•liciten. Ell considera que des de la FECAFAM, els programes que es puguin impulsar, potser no seran del tot útils per les terres de Lleida, doncs tots sabem que hi ha una gran diferència entre Lleida i Barcelona. Ell proposa treballar aquest tema d’una manera sistemàtica; des de les institucions com és ara la Diputació de Lleida, els departaments de promoció econòmica. Ell creu que si tots ho demanem a les diputacions i als ajuntaments aquests podrien impulsar un enfocament comunitari del tema laboral que podria ser molt beneficiós per a tothom. S’ha de tenir la implicació directa dels ajuntaments, sinó aquest programes serien un fracàs.

La Júlia Cifuentes de l’associació ASEAM de Berga comenta que a Berga tenen un programa d’inserció laboral que no funciona. Ella proposa fer tallers ocupacionals subvencionats i crear “treballs protegits”, és a dir, amb la companyia de psicòlegs, assistents socials, etc.

En Josep Ramells apunta cap a un tipus de contracte normalitzat.

La Marta Domènech creu que si tots, conjuntament, reivindiquem que veiem mancances pel que fa a l’aspecte laboral a FECAFAM, això ens donarà força. Pensa que això és qüestió de justícia. Les persones amb disminució física o algun tipus de disminució psíquica tenen oportunitats laborals, els afectats d’un trastorn mental sever no.

A la Júlia Cifuentes també la preocupa el tema de la inserció laboral, creu que s’haurien de trobar feines, ni que fossin a l’administració pública, feines de mitja jornada i que n’hi hagués amb contracte normalitzat però també llocs de treball protegits per aquells qui ho necessitessin. Un altre dels problemes que la Júlia apunta pel que fa a la situació laboral de les persones afectades per una malaltia mental és la incompatibilitat de les pensions (minses) amb l’activitat laboral (que, d’alguna manera és terapèutica també). Creu que s’hauria d’aconseguir que no siguin incompatibles les pensions no contributives amb poder tenir una feina.

Des de Mollerussa ens comenten que estan molt contents d’haver estat convidats a aquesta primera trobada de Juntes Directives, que prenen notes sobre el que en aquesta es diu, però que no tenen massa experiència per aportar debilitats que vegin a l’associació perquè encara no han tingut temps de trobar-se amb els problemes (doncs han començat la seva trajectòria tot just fa un mes). Tot i així creuen que la idea d’anar tots junts és la millor i que hem de buscar qui ha de solucionar tots aquest problemes que ens trobem.
Una altra de les inquietuds que sorgeixen, des de l’associació de Berga, és on portar un fill afectat de malaltia mental quan l’edat dels pares (o la salut) no els permeti fer-se’n càrrec. No hi ha residències ni cap centre que aculli aquest col•lectiu i els pugui garantir una certa qualitat de vida.

A aquest tema també hi incideix l’Enric Serra que diu que falten residències, que són els governs, no les empreses privades, qui les haurien de crear aquestes residències perquè s’hauria de tenir dret a residències públiques i no privades a les quals només pot arribar un cert patró de família econòmicament benestant.

Des de la Seu d’Urgell ens parlen que tenen coneixement de dues fundacions a les quals pots acudir en aquest cas en què un fill afectat de malaltia mental es quedi sense la protecció dels seus familiars directes. I també ens comenten que a la Seu d’Urgell van demanar a l’ajuntament, que sabien que projectaven un disseny d’una residència geriàtrica a la localitat, que destinessin una part d’aquest nova residència a places per persones afectades de trastorn mental semitutelades, sembla que des de l’ajuntament han recollit aquesta demanada. Per això, la Ros Castellví ens diu que, si coneixem el projecte d’una residència en algun municipi ens hi hem d’anticipar i demanar un espai per a persones amb trastorns de salut mental.

La Marta Domènech diu que des de l’associació de Salut Mental Ondara-Sió s’han impulsat unes xerrades de Salut mental on hi assisteixen tant tècnics com personal de l’administració de les associacions i parlen de tota la problemàtica del territori. Tenen en projecte una miniresidència i l’ajuntament ja està buscant terrenys. D’altra banda, també tenen pisos tutelats.
L’Enric Serra comenta que això de que siguin miniresidències està molt bé perquè les persones afectades d’un trastorn mental necessiten un tracte individualitzat.

El sr. Josep Segarra comenta que, pel que fa al tema tutelar, hi ha una fundació tutelar per a cobrir la necessitat de tutela dels nostres familiars afectats de problemes de salut mental. Però, a Lleida, les fundacions tutelars ens queden una mica llunyanes, la més propera és a Barcelona i ell pregunta: “hi ha manera de poder-la muntar més propera?” Quan ens trobem amb un problema tutelar, sovint, busquem dins la mateixa família però aquesta és incapaç d’assumir la responsabilitat, moltes vegades; acaba sent el jutge/fiscal qui decideix. Així doncs, emfasitza, sembla que la solució hauria d’estar en Fundacions Tutelars; FECAFAM hi hauria de donar resposta a aquesta necessitat, però la resposta previsible és que, muntar una fundació així, és molt difícil, complicat, i si algú s’hi vol engrescar s’hi hauria de dedicar exclusivament.

L’Enric Serra explica la situació d’un dels usuaris del Sol que va ser tutelat per l’entitat del Sol del Solsonès per tal que no el fessin marxar de Solsona. L’Enric Serra creu que fer una fundació tutelar més propera no seria gaire difícil i que l’estat hi ajudaria, que en la pròxima reunió ja ens hem de posar a treballar en aquest sentit (crear una fundació tutelar).

La sra. Trini Esteve intervé per incidir en el tema d’aquest usuari que el Sol té tutelat, argumentant que aquesta ha estat una experiència molt positiva per a ell ja que des que el Sol el va acollir, ha trobat un lloc on se’l respecta com a persona , ell reconeix on “hi ha carinyo” i veu que des que ve al Sol, la gent de Solsona, ja no es burlen d’ell. La Trini opina que pels familiars tenir una persona així a casa és difícil i “arriba un moment en què explotes”.


La sra. Marta Domènech intervé per felicitar per la valentia de tutelar aquest noi.


I aleshores el sr. Joan Clos ens explica que hi ha fundacions autònomes i no autònomes; en les fundacions autònomes, amb personalitat jurídica, és amb les que es pot pensar per solucionar la problemàtica de la custòdia dels fills quan els pares es fan grans. En canvi, per les no autònomes hi ha d’haver béns i poden abarcar un major territori. El sr. Joan Clos afegeix que és una trobada molt enriquidora aquesta.

Des de Mollerussa demanen al sr. Joan Clos que, com té experiència jurídica, ens ho podria començar a mirar tot aquest tema de les fundacions tutelars. Fa una síntesi del que ha sigut el debat fins ara, diu: hem parlat del tema laboral tema residencial, tema fundacional i ens parla de l’experiència ACUDAM, que a Mollerussa funciona molt bé, és un centre de treball i residència i pisos tutelats per a persones amb algun tipus de discapacitat psíquica que també actua com a fundació tutelar. Es pregunta perquè amb les persones afectades de trastorn mental no es podria fer el mateix.

Des de Berga també parlen de l’experiència COLOMA en què persones amb disminució psíquica fan diversos tipus de feines per a la població. Però també continua dient que troba que integrar persones afectades de trastorns mentals amb aquelles afectades d’alguna disminució psíquica és força difícil.

L’Enric Serra intervé per apuntar que barrejar aquests dos col•lectius és complicat.

Intervé el sr. Josep Ramells per a explicar-nos l’experiència de Lleida on, a part de l’associació de Salut Mental Ponent, on els socis són tant familiars com afectats, hi ha una altra associació, En Terra Ferma, la qual cosa considera que és una experiència que estaria molt bé expandir-la a tot arreu. Diu que el què els falta a aquesta associació són les eines perquè puguin explicar què fan, tenen una web i comencen a difondre’s, però tot just comencen. Ens comenta que com a experiència sap que n’hi ha altres d’associacions d’usuaris i que funcionen. No proposa que en facin més, sinó que la que hi ha pugui expandir-se. Ens explica que els usuaris d’aquesta associació es comuniquen utilitzant les noves tecnologies i que s’han posat molt, a defensar el bon nom de la salut mental ja que en temes de salut mental, les persones afectades són, sovint, tractats amb violència del tipus que sigui i són els mateixos afectats de trastorns mentals qui més ho noten. Conclou dient-nos, doncs, que a aquesta associació els agradaria donar-se a conèixer.
El sr. Josep Segarra intervé dient que aquest tipus d’associacions seran el futur, perquè quan l’administració posi els recursos necessaris, les associacions reivindicatives (familiars) ja no seran necessàries, com passa al nord d’Europa on existeixen associacions d’usuaris i no de familiars.

El sr. Enric Serra apunta que arribar-nos a comparar amb nivells europeus és difícil; que és gràcies a les associacions de familiars que s’han implicat per defensar la causa de la salut mental que el govern ha fet algun petit canvi.

Es creà un Pla integral però el tenen “al congelador”; creuen que ni els interessa treure’l d’allí.

El sr. Enric comenta que el ministre Ernest Lluch és una de les úniques persones que es va preocupar per temes de salut mental.

La sra. Marta Domènech, tornant al tema treball, i concretament a l’experiència ACUDAM, parla de què per imitar-la hi ha un problema d’arrel econòmica ja que a les persones que presenten una disminució psíquica els va bé el treball en cadena, metòdic; però a les persones afectades de trastorn mental no. Si es pogués tirar endavant, considera que estaria bé, però ho troba molt difícil.

A tot això, el sr. Josep Segarra afegeix que els primers a notar la crisi en què es troba, ara per ara, la nostra societat, són els afectats d’algun tipus de malaltia mental, els més indefensos.

Des de la Seu comenten que l’experiència de “Terra Ferma” els fa pensar en què de vegades no es pregunta als afectats de trastorns mentals, què és el què volen; des de la bona intenció no se’ls pregunta quines són les seves inquietuds/els seus desitjos. Potser de vegades els aglutinem i els impedim que es normalitzin ells mateixos però “els escoltem prou”? es pregunta.

Des de Berga parlen per deixar clar que no és el mateix la malaltia que la persona.

La Trini Esteve, referent a aquest tema, creu que una residència perquè hi vagin tots no seria bo, alguns només necessiten fundacions tutelades, pisos tutelats per fer vida íntima, sempre i quan acompanyats, però lliures de fer el que volen. Continua dient que, arribarà un moment en què tots hi haurem d’anar a parar a una residència però hi ha d’haver un punt en què triïn ells, primer.

El sr. Joan Clos afegeix “donar-los-hi autonomia”, potser a tots no, però a alguns potser els convindrà més una autonomia controlada.

El sr. Josep Ramells pel que fa al tema laboral diu que els tècnics et diuen que s’han de tenir en compte les característiques personals. Els tècnics i el factor multidisciplinar són imprescindibles, diu, i les conductes destructives és el primer que es vol eliminar i el tècnics són qui les neutralitzen.

L’Enric Serra diu que hi ha dos aspectes fonamentals en temes de Salut mental: la família i els professionals. Ells han de saber veure què volen els afectats; ells són els que els demanen l’opinió i els guien. Opina que els Clubs Socials són quelcom molt important.

El sr. Josep Ramells comenta el tema de la llei de dependència que tampoc no ha estat cap gran encert, perquè, de moment, “què en traiem?”; algunes comunitats autònomes ja cobren, per exemple Andalusia. A Catalunya, que està més parada la cosa, s’hauria d’apretar.

La sra. Rosa Castellví de la Seu també comenta que com a associacions hem de ser capaços d’acceptar els canvis que s’estan donant en el model de família tradicional.

En Jaume Silvestre de Lleida intervé en primer lloc per agrair ser convidats i agrair la idea de fer una trobada com aquesta. En primer lloc vol remarcar que la dolència no ha de ser la finalitat. La persona afectada d’un trastorn de salut mental no és un malalt mental sinó una persona afectada per una malaltia i nosaltres, som els primers que etiquetem, diu. Proposa un pla de salut que haurien de seguir les associacions:
1 Orientar
2 Tractar temes de Salut
3 Donar recolzament als familiars
4 Tenir un enfocament multidisciplinar
5 Tenir recursos
6 Millorar la qualitat de vida

En Jaume remarca que programes com estigma 0 s’haurien de fer arribar a tota la població.

L’Enric Serra comenta que, en temes de sensibilització, des del Sol del Solsonès es fa un butlletí trimestral i un article setmanal al Celsona. Opina que el solsonès és força sensible.

El Josep Segarra agraeix també que l’haguem convidat a aquesta primera jornada i ens informa de la commemoració del 15è aniversari de l’associació de Salut Mental de Lleida. Es farà un acte el dia 18 de setembre per al qual ja rebrem la invitació.

L’Enric Serra aprofita per comentar que s’està organitzant pel mes de Juny que ve un congrés d’un dia amb xerrades d’experts sobre alcoholisme, drogues, tabaquisme i la tarda serà dedicada, íntegrament, a la Salut Mental. També proposa una segona Trobada de responsables de Juntes Directives de Salut Mental i Demències i proposen la Seu d’Urgell com a possible lloc per acollir-la, la presidenta de l’associació Família i salut mental de la Seu d’Urgell diu que ho ha de comentar amb els seus companys d’associació i que ja ens dirà alguna cosa, però que a ella també li agradaria.


El sr. Joan Clos conclou dient que el que troba més positiu és la trobada en sí; pel que fa a la temàtica, diu que és positiu que cada centre digui les seves experiències i comenti la seva situació; troba que hi ha molts temes coincidents: família, problemes econòmics i sobretot interrelació entre aquest problemes. Diu que valora molt positivament la distensió i normalitat amb què s’ha parlat durant tota l’estona, “com a casa” afirma. Considera que és molt enriquidor unir-nos per poder ajudar. Aquests centres han d’acollir, informar, ajudar,.... En definitiva, diu que està molt content d’haver-hi assistit i xerrades com aquestes fan que cada dia se senti més estimulat a entrar en aquest món, al cap i a la fi, ajudar és estimar, diu.

Com a decisió final s’acorda fer arribar als organismes interessats, tals com la FECAFAM, tota la informació recollida en aquesta primera trobada de responsables de juntes directives.

En acabar aquest debat els assistents es dirigiren a fer un dinar de germanor on també comentaren temes relacionats amb la salut mental i un dels que no es va recollir durant el debat al consell comarcal però que també troben molt important d’esmentar és la manca de professionals especialitzats en salut mental.

Així doncs, a mode de resu, els temes que més inquieten a les associacions relacionadees amb temes de Salut mental són els següents:
• Manca de recursos econòmics de les associacions
• Quin tractament haurein de tenir els casos d’ingressos d’urgència (excessiva mobilització dels serveis de seguretat vs necessitat d’existència dels ingressos judidicals)
• Pensions no contributives minses i incompatibilitat d’aquestes amb tenir una feina (per a una persona afectada d’un trastorn mental)
• Inserció laboral (treballs protegits, contractes normalitzats, legislació per treballar poques hores les persones afectades de trastorn mental)
• Imitar projectes per a la inserció laboral d’associacions de persones amb disminució psíquica? Incompatibilitat dels col•lectius (persones afectades de trastorn mental/persones afectades d’una disminució psíquica)
• Cuidadors, càrrega familiar (mares i compensació)
• Manca de residències (quan ajuntament projecte residències, demana lloc per persones que tinguin algun tipus de malaltia mental)
• Manca de fundacions tutelars properes
• Preocupació dels pares/mares per no saber què serà dels seus fills si mai els passa alguna cosa als cuidadors
• Manca de professionals especialitzats en temes de salut mental
• Existència d’associacions d’usuaris
• Canvi en el model tradicional de família

I perquè així consti ho signen,

Enric Serra i Maya, President del Sol del Solsonès

Montse Simon i Betriul, Secretària accidental